Pisano, Tano
DRACS
  • Dissabte, 30 Novembre 2013

Siracussa (Sicilia), 1947

(Text escrit originalment en castellà).

Sóc pintor: res més! Sempre he pintat. No em considero un artista (no m'interessa). De la pintura tinc una necessitat física i mental, els intel·lectuals diuen que la pintura està morta. 

O sigui que jo també (Sic!). 

Criminals! 

Quan dic: jo pinto, em miren com una troballa arqueològica. 

En els darrers 70 anys han nascut altres llenguatges: fantàstic! Però per què negar la Pintura? 

Per exemple el cinema, que conté tants llenguatges, mai l'ha negat, és més, s'inspira en ella. 

A aquestes noves llengües els falta la tradició artesanal, no es pot parlar de mètode, de tècnica, i així doncs els crítics quan parlen de les obres no escriuen ja sobre els mitjans expressius, ¡sinó només sobre el concepte! 

Els intel·lectuals purs han decidit que tots podem fer art, que tots tenim alguna cosa a dir i que en conseqüència som tots artistes, per això les complicacions tècniques de la pintura, escultura, etc. no serveixin per a res. Serien només un obstacle per expressar el concepte. 

I si en la música s'eliminés la tècnica? 

Llavors, si tots som artistes, per què Louise Bourgeois ven una obra seva per 10 milions d'euros i un mecànic o un fruiter no? 

Louise Bourgeois: un concepte! Per exemple, una habitació on en el centre hi ha una guillotina: estèticament no hi ha cap problema. Simplement és una habitació bruta amb una guillotina bruta. 

El concepte és: la guillotina fa un tall entre el seu passat a la vella França i el seu present als Estats Units. 

Però a qui li interessa aquest personalíssim* concepte? 

Ètica i socialment, què vol comunicar? Per no dir estèticament. Podia fins i tot dir que la guillotina serveix per tallar un camembert de Normandia o tallar en rodelles un pernil de Bayonne. 

I per què cada un d'aquests conceptes ha de ser explicat? 

Llavors jo, Tano Pisano, què faig? Segueixo pintant? 

És clar que segueixo pintant! Als nassos d'aquests stre ... ganoff. 

Direu que estic enfadat; és clar que estic enfadat: fa 50 anys que pinto, que he tingut també altres oficis per no perdrem en el comercial, i ara em diuen: no, estimat, la pintura està acabada (Has been). 

Però jo vaig sempre més cap enrere per sentir-me més modern. La voluntat de reconstruir un llenguatge pictòric destruït per la classe intel·lectual. Cal aprendre de nou l'alfabet pictòric per reutilitzar aquesta llengua meravellosa, tornar a la senzillesa. 

La senzillesa no provoca escàndol, ni moda. 

Com mediterrani la senzillesa m'obliga al volum, a la densitat. 

Penso en Roberto Longhi: "... cada vegada que l'art pateix una saturació històrica, la densitat se li afegeix combinant o imposant-se a la recerca del moviment, per dir-ho amb claredat, és el que representen els Grecs davant els Egipcis, el Gòtic davant el Romànic, l'arquitectura barroca enfront de la del Renaixement ... al cercle el succeeix l'el·lipse* ". 

Jo formo part del cercle. 

Com italià segueixo l'escola que va de Duccio a Masaccio ia Sironi, de Morandi a Burri. 

Per a les modes contemporànies la referència a la tradició està considerada acadèmia (opinió molt romàntica i molt acadèmica). 

La pintura és tradició i memòria. 

Defensar la pintura per al pintor és la seva dignitat d'artesà. 

La protecció d'una cultura nacional negada per un internacionalisme d'avantguardes que pretenen representar elles soles la nostra època. 

No sóc un lamentable nacionalista, però culturalment si. 

Sebastiano del Piombo i Antonello dóna Messina o Boccioni i Burri podien ser només italians. D'altra banda, com Dürer i Grünewald només podien ser alemanys. 

El problema és que avui es consagra* només el soroll i les ganes d'escandalitzar (epatar a l'original) 

Epatar a qui? ¿Als nous rics? 

Epatar amb òrgans sexuals i sang per tot arreu? 

Els nous rics i la classe benestant no necessiten això. Podrien acostar-se  sense por a la veritat, a la senzillesa, a la poesia. 

Els intel·lectuals que defensen aquesta forma d'art que porta a l'aridesa del "cretinisme patològic" explicant a través de "mastrurbacions intel·lectuals" encara més àrides. 

Sembla que assistim a un conflicte. Vanguardia contra Acadèmia. Però quina Acadèmia? 

Això servia, i tampoc massa, en els temps de Manet, quan es deia que Ingres era Acadèmia. 

"No hi ha un pintor més modern que Ingres" (Picasso). 

El conformisme d'avantguarda empeny a pintar quadres enormes amb colors que degoten cap avall i cal·ligrafies de bon gust o que provoquen disgust. 

Pintura dóna cavallet monumentalitzada *. 

S'ha intentat intel·lectualitzar la pintura fins a destruir-la. 

I després hi ha les instal·lacions que com deia Gombrich: "Tenen l'esperit de bromes d'estudiants" i demanen una participació de públic disneylià. 

Tècnicament l'instal·lador és un bricoleur

Les musiquetes d'avantguarda, sempre iguals en les performances, els vídeos, els documentals televisius d'art, són com les músiques que se senten sense que ens n'adonem als restaurants de luxe o a les pizzeries, on l'etern fons de les quatre estacions de Vivaldi ens castiga monòtonament. 

Que en les pàgines culturals dels diaris es parli només de Francis Ford Coppola o Michael Jackson; que no es parli d'art sinó que s'anunciï només el que ha fet tal, que aquí o allà exposa tal altre, que el mercat proposa allò altre ... 

Que es parli de pintors occidentals influenciats per filosofies orientals, i de xinesos, de moviments impressionistes, expressionistes, etc., Té un resultat dubtós. 

La cultura americana que segueix fascinant a tots els vells stre ... ganoff del 68 que es consideraven maoistes i llegien a Charlie Brown. La poesia que ja no interessa a ningú, etc. 

Les ganes i el plaer de dibuixar una poma. Aquest és el resultat!

TANO PISANO

*Traduccions literals del text original en castellà.

Si en voleu saber més cliqueu aquí

EXPOSICIÓ DRACS

3.0/5 Rating (1 vots)

Comparteix-me!

Deixa un comentari

Estás comentando como invitado.
Prova anti-spam: completa el puzzle!